Edifici
El Palau de la Música de València va ser inaugurat el 25 d’abril de 1987, constituint-se com el motor musical i cultural de la ciutat. Dissenyat per l’arquitecte José María García de Paredes, compta amb una gran sala simfònica per a 1.781 espectadors i una sala de cambra, amb 417 butaques. L’acústica del Palau és qualificada d’excepcional, referent a Europa i lloada unànimement per quantes orquestres, solistes i veus líriques han actuat en ell.
És seu de l’Orquestra de València, la principal formació simfònica de la ciutat, que complix el seu huitanta aniversari, i que constituïx un dels eixos principals de l’activitat musical de l’auditori.
Altres sales – Lucrecia Bori, Martín i Soler i d’Exposicions, a més del magnífic vestíbul envidrat del Hall Tarongers, convertixen a l’auditori en un centre cultural d’enorme vitalitat i dinamisme, replet d’activitat durant onze mesos a l’any.
En 2002, l’auditori va ser ampliat amb un annex subterrani, integrat en el paisatge del llit del Túria pel projecte de l’arquitecte Eduardo de Miguel. En estes noves instal·lacions es troben diverses sales d’assaig: una rèplica de l’escenari de la Sala Iturbi -Sala García Navarro-, dos sales de cor i quatre individuals, també quatre camerinos col·lectius, així com una intensa activitat administrativa, a més d’albergar un gran arxiu i centre de documentació musical.
Espais del Palau
Espais del Palau Quant al seu contingut, l’edifici principal del Palau consta, després de la reforma, de dos sales de concert, una per a música simfònica i una altra de cambra; dos sales de conferències, una sala d’exposicions, zona de camerinos, sales de premsa i autoritats, vestidors, taquilles,vestuari i botiga. La sala principal, denominada des de maig de 1995 José Iturbi, té 1.781 localitats. És la sala més emblemàtica, la imatge –juntament amb la façana– més visible del Palau, on tenen lloc els cicles simfònics. Compta a més amb un escenari de 190 m2 de superfície i una fossa que durant els concerts està coberta per les dos primeres files de butaques però que, en ocasions especials, s’ha destapat per a produccions d’òpera escenificada. Les primeres butaques es distribuïxen en forma de ventall en dos pisos davant de l’orquestra i la resta en llotges a manera de graderia, a banda i banda i darrere de l’escenari, de manera que els músics queden envoltats pel públic. La Sala Joaquín Rodrigo té capacitat per a 417 espectadors. Disposa d’una única graderia en forma de ventall en què tenen lloc els concerts de cambra i els recitals lírics. Acull grans cicles, com el de solistes internacionals, lied, música antiga i barroca, taller d’òpera, etc.
Un dels compositors valencians amb més relleu internacional, Vicent Martín i Soler, va donar nom a la que fins aquell moment es denominava Sala C, al juny de 2001. Per la seua banda, la Sala D va prendre el nom d’una de les veus mítiques valencianes: Lucrezia Bori. L’encarregada de descobrir la placa commemorativa, el 30 d’octubre de 2001, va ser una altra de les nostres veus internacionals que ha pres el relleu de la Bori: la soprano Isabel Rey. Les dos sales poden acomodar unes 96 persones i són l’escenari ideal de conferències, lectures poètiques, cicles literaris, reunions, congressos i exposicions de format xicotet. La Sala d’Exposicions es troba situada en el mateix pla que la Sala Joaquín Rodrigo i les sales de conferències. Amb 250 m2, este espai multiús acull exposicions.
